Conclusions de la Quarta Jornada de debat obert de La Veïnal

Aportacions voluntàries i publicitat amb criteris ètics per sustentar La Veïnal

El model de finançament de La Veïnal sembla que se sustentarà en una barreja d’aportacions voluntàries, suport públic i publicitat de sectors afins als criteris i valors d’aquesta televisió comunitària i participativa. Almenys, això es dedueix del debat de l’última jornada sobre Finançament que va tenir com a particularitat la quasi exclusiva participació de persones a títol individual lligades al sector audiovisual, més enllà de les entitats que formen el grup motor de La Veïnal. Dins de la línia pública- comunitària, van sorgir diverses propostes per dotar a aquesta iniciativa de l’adhesió econòmica necessària. D’una banda, la conversió de La Veïnal en un Ateneu de Fabricació de continguts o un centre públic de producció audiovisual que posi a l’abast de les veïnes i veïns la infraestructura, els materials i l’acompanyament professional necessaris per a la producció de continguts. D’altre, la transformació de Betevé en un canal comunitari i de proximitat com ho era en els seus inicis amb els mateixos recursos econòmics que permetin funcionar al canal de la ciutat. La possibilitat de comptar amb aportacions voluntàries i/o persones subscriptores va tenir molt de consens entre els participants de la jornada.

La jornada es va dividir en dues parts. A partir de la dinàmica de grup Línia de Transformació els i les participants van fer un recorregut conceptual però també físic (a través de quadrats temàtics dibuixats a terra) per la situació conjuntural i els recursos actuals del projecte i pels obstacles i els objectius financers. Per tal de contextualitzar la situació econòmica actual del projecte, els membres del grup motor van explicar que fins ara La Veïnal “ha rebut finançament del programa Cultura Viva de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) a través de dos contractes menors i d’un conveni signat l’any passat”.

“Ara mateix tenim un projecte molt avançat i de molta envergadura que necessita una abundosa inversió per implementar-se en tres barris de Barcelona com a prova pilot, però això no es correspon amb els diners que pot oferir l’administració local” va plantejar el Pablo, del col·lectiu audiovisual Quepo. “En aquest moment estem buscant i avaluant diferents fórmules de finançament i, precisament, la finalitat d’aquesta jornada és fer aquesta recerca i intercanvi d’idees de manera col·lectiva” va afegir la Marta, de Teleduca, entitat dedicada al vídeo participatiu.

Les partides econòmiques rebudes per l’ICUB s’han destinat al desenvolupament de les tres fases que fins ara té aquesta iniciativa mediàtica. Entre les tasques dutes a terme, els 9 col·lectius impulsors de La Veïnal van fer un mapeig comunitari i una prospecció del teixit associatiu barceloní més afí a col·laborar-hi; van realitzar diversos vídeos per explicar el canal comunitari i recollir les necessitats i interessos d’entitats i col·lectius de la prospecció; van dissenyar el logo, la imatge gràfica, el web i tota una estratègia de comunicació i difusió de la proposta (xarxes socials, mailing, butlletins, web de Cultura Viva…); van organitzar diferents jornades de presentació del projecte així com van elaborar un marc teòric-metodològic i van començar a teixir xarxes de col·laboració i suport públic-comunitàries.

Després de la contextualització, els i les assistents a la trobada van exposar interrogants, a més d’aportacions, en referència als recursos econòmics que necessita La Veïnal. A través dels post-it enganxats a terra, dins del primer quadrat, es preguntaven “perquè la prova pilot s’ha de fer en tres barris en comptes de en un? Si hi ha un pressupost de mínim i un de màxim? Si hi ha una data límit pel finançament? Ideologia contra finançament, com ho fem? Finançament públic ve del poble? O com fer perquè el projecte sigui viable més enllà del govern de torn?”. Alhora, es proposava que abans d’engegar la tv participativa s’ha d’avaluar els recursos i els possibles projectes que hi ha a cada barri i fer un repàs dels models de funcionament d’altres mitjans comunitaris.

Quant als obstacles que ha de fer front La Veïnal, en Alberto, membre d’una ONG de cooperació, va considerar que “per l’experiència que tinc en la meva entitat, el fet de comptar amb finançament públic implica la inversió de molt temps i energia per la gestió i justificació d’aquests recursos i així es resta temps per dedicar-se als aspectes importants del projecte. Avui dia, un conveni se signa a un any vista en comptes de 3 anys com es feia abans”. Per a la Marta, integrant de Teleduca, la trava més gran “és dependre només de l’aportació econòmica de l’actual administració municipal, que sí que creu en aquest projecte, però no sabem que passarà si l’Ajuntament canvia de color. A més, la complexitat del projecte necessita més recursos dels oferts pel govern local”. L’Albert, periodista de professió, va matisar que “a vegades pensar només els recursos en diners igual també és un obstacle. Hi ha recursos humans, creatius…hem de pensar com farem perquè la tele funcioni si tenim les persones, els temps, les ganes…són recursos intangibles però que ajuden a tirar endavant”. Amb relació a això, el Pablo, de Quepo, va assenyalar que s’han de tenir en compte “les capacitats que tenim, tant intel·lectuals com de temps, les persones que estem vinculades al projecte. Fins ara som 9 col·lectius petits (grup motor), precaris, molt enfeinats per sobreviure, que ens hem plantejat un procés de mobilització social per connectar col·lectius i entitats amb el projecte. Aquest treball de prospecció va ser molt interessant, però a l’hora d’obrir espai com aquest, de compartir-ho, de co-crear la tele, tampoc són tantes…i les capacitats de participació poden ser un obstacle”.

El tercer quadrat de la dinàmica feia referència als objectius i somnis de La Veïnal. “Aquesta tele ha de ser com un viatge per a la gent que no té veu, que sigui algo sostenible i un projecte que per si mateix generi noves coses, el seu propi finançament” va afirmar l’Aida, fotògrafa i comunicadora audiovisual. Compartir, col·laborar, participar i intercanviar són alguns dels conceptes que l’Alan inclou dins del funcionament de La Veïnal. “M’imagino veient la tele en un espai veïnal o a un casal, xerrant amb les veïnes i els veïns sobre els continguts que surten…també m’he imaginat al tio que porta el sac de diners com a objectiu, però ho he esborrat” va completar Alan provocant els riures de la resta. Un altre participant, l’Albert, va imaginar-se un model de tele com a “TV3 però sense la Pilar Rahola i feta per, per a i de la gent” però després es va preguntar si realment es pot fer una TV3 i si no seria “una contradicció en sí i per això m’imaginava més una televisió de combat.

La Romina, actriu i productora audiovisual, va opinar que “en l’imaginari col·lectiu les teles comunitàries no guanyen diners i que les veu molt poca gent…per això m’imaginava una línia clara, una escola clara, amb departaments clars”, ficada en el discurs sociocultural més que en l’entreteniment. “Però com li donem una volta a això? Per fer una escola revolucionària, com si la televisió comunitària fos Bauhaus, hem d’analitzar com aquesta escola va sorgir… per tal de donar una volta al coneixement col·lectiu d’una televisió comunitària”. Per altre costat, el Cairo va considerar que La Veïnal ha de facilitar “l’accessibilitat dels col·lectius com els dels joves i els de la gent gran perquè participin en la generació de continguts… i penso que tothom que participi en La Veïnal ha de tenir una funció concreta”. A L’Alex la primera paraula que li va venir al cap és proximitat, és a dir, “una televisió que està a cada barri, a prop de casa teva”. Però també va afegir un concepte íntimament vinculat a un paradigma de finançament com és el sistema de “subscripció popular”.

A la segona part de la jornada es van exposar exemples de casos de finançament de les televisions comunitàries Árbol Tv, Offener Kanal, North Vision i Télé Mouche, que van des del voluntariat i l’autogestió fins al finançament públic, passant per les aportacions de subscriptors i la publicitat. Amb la dinàmica dels barrets per pensar es van valorar les propostes de les referides teles comunitàries i se les va posar amb relació al model d’obtenció de recursos que ha de tenir La Veïnal.

El model d’Árbol tv basat només en l’autogestió i el voluntariat va ser qüestionat perquè “profunditza la precarietat dels col·lectius, entitats i persones individuals que s’hi dediquen i resulta inviable la seva sostenibilitat al llarg del temps, ja que és perd el compromís i la implicació de la gent. A més, genera ghetos i una actitud excloent. S’ha de trencar amb la lògica d’autogestió al 100% i donar una volta a la gestió del voluntariat” va concloure uns dels grups de treball. En relació amb el model North Vision, que reb recursos provinents de publicitat i aportacions voluntàries, el mateix grup va avaluar que “les subscripcions de persones individuals donen fidelització i són fonamentals perquè la tv comunitària sigui sostenible. En canvi, la publicitat pot generar desconfiança o desacreditar al mitjà participatiu” encara que el grup també va consensuar que “s’ha d’ampliar la mirada dels anuncis, ja que poden provenir de sectors afins al projecte, com poden ser petites botigues de barri o entitats i aquesta és una manera de fer xarxa per a l’enfortiment del canal. Hem de donar una volta a la publicitat per tal de no caure en les lògiques de consum i trencar amb els relats hegemònics dels mitjans”.

Offener Kanal se sosté amb un pressupost fix que surt de les arques públiques d’Alemanya. El segon grup va considerar que aquest model “garanteix la sostenibilitat del mitjà, ja que permet fer una planificació dels continguts a llarg termini, o sigui, una projecció anual; però a més significa el reconeixement públic de l’existència d’un canal comunitari”. Quant als obstacles van coincidir en el fet que “es corre el risc de perdre la visió comunitària i, així mateix, de caure en una dependència de l’àmbit públic amb les pèrdues de llibertat que això pot arrossegar”

Finalment, el model de Télé Mouche, arrelat al suport del Ministeri de Cultura francès, la coproducció de projectes i la realització de Works-shops, va ser considerat també com una forma de “reconeixement i representativitat del fet comunitari pel sector públic” amb els consegüents riscos ja comentats, i, alhora, “l’autonomia i llibertat d’expressió que dóna l’autofinançament”.